HISTÒRIA DEL COL·LEGI

HISTÒRIA DEL COL·LEGI

ANTECEDENTS HISTÒRICS. FUNCIONS ESSENCIALS I FUTUR DE LA INSTITUCIÓ A ESPANYA

Antecedents remots

Els gremis, gildas (corporacions d’arts), confraries, congregacions i associacions de socors mutus neixen durant l’Edat Mitjana, a tot Europa, com a associacions voluntàries per protegir-se del Poder (senyors feudals i la pròpia Corona) o de l’adversitat, però acaben transformant-se en poderoses organitzacions d’adscripció forçosa, que disciplinen tota la vida econòmica i constitueixen veritables monopolis, en prohibir l’exercici de la indústria a qui no estigués integrat en ells.

Que els propis gremis administressin l’accés a les professions o oficis, a través de les proves d’ingrés, l’estructuració en categories de les professions, la regulació de la competència, la fixació del règim de preus i el règim disciplinari, amb autonomia interna i mitjançant pactes entre ells, va donar lloc a la generalització de l’endogàmia i de pràctiques monopolístiques, de les quals la més característica va ser una sistemàtica aplicació del numerus clausus amb criteris restrictius, mantenint l’oferta de serveis per sota de la demanda i, en conseqüència, els preus per sobre del necessari, amb el consegüent perjudici per al desenvolupament
econòmic de la societat.

La puixança d’aquestes organitzacions troba la seva explicació en la inexistència d’un poder públic regulador de la Societat, que precisament és de naturalesa estamental, característica de l’Edat Mitjana.

No és estrany, per tant, que durant el procés de consolidació de l’Estat modern, els nous corrents polítiques entressin en col·lisió amb algunes d’aquestes pràctiques, amb la consegüent adaptació. Així, es liberalitzen alguns oficis, l’Administració passa a regular alguns aspectes, com el disciplinari i, pel que fa a les professions respecta, la Universitat tendeix a substituir els gremis en el procés formatiu, però a canvi, és al voltant de la mateixa Administració on reapareixen organitzacions corporatives amb aquelles característiques.

En fer crisi l’Estat absolut, el Programa Revolucionari, basat en la sobirania popular com a centre de l’organització social, suposa el rebuig total de les institucions gremials i corporatives; rebuig que, en virtut dels nous postulats econòmics i polítics, apareix de manera latent durant la Il·lustració i és explícit en el Liberalisme i, per descomptat, en els programes derivats de la Revolució francesa. Així, al començament del Segle XIX les institucions gremials relatives a les activitats privades han desaparegut, pràcticament, de tot Europa, mentre que les existents en l’entorn de l’Administració de l’Estat, que aconsegueixen sobreviure, passen a integrar-s’hi.

El naixement i consolidació dels col·legis professionals moderns: La Societat europea pateix, durant el Segle XIX, una gran transformació. Els postulats de lliure comerç i indústria, després de la Revolució francesa, al costat del maquinisme (revolució industrial) ia la creixent mobilitat, tant geogràfica (gràcies al ferrocarril) com social (gràcies a la millora en l’Educació ia la liberalització econòmica), suposen un important desenvolupament econòmic i social, que comporta un també important desenvolupament de la societat civil, passant la burgesia i el proletariat a ser protagonistes del procés.

En aquest context, es posa de manifest que l’exercici d’algunes professions, de manera lliure i sense control, és simplement inacceptable per a la Societat, pels greus problemes que comporta en àrees clau de la mateixa. Així l’advocacia, relacionada amb els drets de defensa i seguretat jurídica, la medicina, relacionada amb els drets a la salut i la vida i l’arquitectura, relacionada amb la seguretat i qualitat de les nostres més importants propietats, són professions sobre l’exercici es produeix un procés de decantació, des del segon terç d’aquest Segle XIX, que dóna lloc als Col·legis professionals moderns.

Durant aquest procés, es posa de manifest que ni el control administratiu dels actes professionals, ni l’establiment de responsabilitats civils i penals, són solucions que assegurin al ciutadà, de manera raonable, la competència i la deontologia del professional, els serveis precisa. En efecte, l’enorme dificultat de sotmetre a regulació jurídica positiva les activitats d’algunes professions, així com la d’establir intervencions administratives que les controlin, fa inviable, en aquests casos, la solució habitual.

Per contra, al llarg d’aquest procés es decanta, com a millor solució, que els esmentats aspectes, competència professional i deontologia, siguin acte controlats pels propis professionals a través d’entitats col·lectives de caràcter disciplinari creades a aquest efecte: els col·legis professionals.

Estant això clar, el següent debat es va centrar sobre la naturalesa jurídica dels Col·legis i sobre la col·legiació obligatòria necessària per al seu bon fi i va ser tan intens que, seguint el cas, a títol d’exemple, dels advocats, per Reial Cèdula de 27 / 11/1832 es va s’estableix la col·legiació obligatòria, per Reial Decret de 1837.07.20 es suprimeix aquesta obligatorietat, per Reial Decret de 1838.05.28 es torna a restablir, per Reial Ordre de 1841.11.28 es va tornar a suprimir i, finalment, per Real Ordre de 1844.06.06 es torna a restablir, aquesta vegada de manera definitiva (fins als nostres dies).

Les funcions essencials dels col·legis professionals:

Els col·legis professionals nascuts d’aquest debat són entitats públiques perquè el seu fonament és la satisfacció d’interessos públics: garantir a la societat que aquelles professions que afecten directament valors socials essencials, són exercides per persones degudament capacitades, que s’obliguen a exercir una correcta pràctica professional.

Per a això, l’Estat, en síntesi:

1) regula l’exercici d’aquestes professions, assignant-los, en exclusiva, la facultat d’efectuar certes actuacions (actes facultatius),
2) crea els Col·legis com a entitats públiques, establint l’obligatorietat de col·legiació de les professions així regulades, conferint als Col·legis la facultat de definir les regles i deures observables pels professionals, en l’exercici de la seva professió, així com la de jutjar i , si escau, sancionar les conductes reprovables dels mateixos i
3) estableix certs controls administratius, que obliguen que, per a la validesa d’alguns actes facultatius abans definits, el Col·legi corresponent acrediti que són efectuats per professionals degudament habilitats.

Queda clar, en el procés, que els col·legis no van ser creats per a la defensa i protecció dels seus membres davant de la societat, sinó que, per contra, ho van ser, i ho són, per a la defensa de la Societat davant els falsos professionals (intrusisme) i enfront d’aquells que, sent professionals legítims, abusen de la seva condició.

La figura així instituïda, inicialment per a advocats i procuradors, s’estén, amb posterioritat, a les professions relatives a la medicina i, després, a l’arquitectura, procés que a Espanya i Alemanya es consolida en els inicis del Segle XX, mentre que a Itàlia (Ordini i Collegi Proffesioni) ho fa durant els anys vint ia França (Ordres Professionels) en els anys quaranta d’aquest segle; per, finalment, estendre a l’enginyeria, el que a Espanya passa durant els anys cinquanta i inclou al nostre Col·legi (1953).

Addicionalment, en els casos d’Espanya i Itàlia i sota sistemes polítics que afavorien el corporativisme, es va produir una generalització de la figura col·legial a un gran nombre de professions, en què l’interès públic és dubtós, hi ha manca d’actes facultatius i, per tant, la col·legiació obligatòria no té sentit, diluint la funció essencial de la institució, a conviure, sota l’empara d’una legislació comuna, Col·legis d’molt diferent rellevància social.

Concretament, en el cas del nostre País, la consolidació legal de la institució col·legial s’aconsegueix amb la promulgació de la Llei 2/1974, sobre col·legis professionals, encara vigent. Fins aleshores, cada Col·legi havia creat per un decret ad hoc i retenia, en part, la seva pròpia personalitat, mentre que, des d’aquesta promulgació, tots queden regulats sota un règim uniforme que, a més, com hem dit, es generalitza a innombrables casos de molt diferent naturalesa i rellevància.

Per això, abans de seguir, convé recordar que, tot i estar emmascarats sota la uniformitat abans esmentada, la col·legiació de l’advocacia té el seu origen i justificació, principalment, en relació amb el control de la deontologia professional, mentre que la corresponent a la medicina ho té en relació amb l’eradicació del intrusisme i les responsabilitats del professional davant els clients i en el cas de l’arquitectura (i per analogia a l’enginyeria), ho té en relació amb el control dels propis actes professionals, en ajuda a l’Administració.

Futur de la Institució Col·legial a Espanya:

Atès que la Unió Europea té entre els seus fins principals l’establiment d’un autèntic “Mercat Únic”, és evident que, pel que fa a les activitats professionals, es tendeix cap a una convergència, d’una banda, entre els continguts o competències de les diferents titulacions corresponents a una mateixa professió i, d’altra banda, entre les diferents disposicions nacionals que regulen l’exercici de cada professió. Per això, és probable que, a curt termini, la Institució Col·legial, tal com la coneixem avui a Espanya, es vegi enfrontada a un procés de canvi més o menys profund.

Sobre això, sembla significatiu que les professions d’advocat i auditor (comptador, comptable públic, etc.) són “professions col·legiades” en els principals països europeus (Alemanya, França, Itàlia i Espanya) i, fins i tot, en els EUA ; que les de metge i arquitecte ho són en tots els països europeus abans esmentats, però no així a Amèrica, on són considerades professions “certificades”, igual que la d’enginyer, que a França i en els EE. UU. no està entre les “col·legiades”, mentre que si ho està a Alemanya, Itàlia i Espanya. Atès que a Espanya (i Itàlia) hi ha, a més, un nombre enorme de professions col·legiades, que en els altres països europeus ia Amèrica es consideren de lliure exercici i que sembla que la Societat espanyola ignora el valor i importància de la institució, com conseqüència de la seva excessiva generalització i que, potser, els propis col·legis autèntics han reduït l’exercici de les seves funcions essencials, apareixent amb freqüència com a meres associacions gremials, sembla lògic pensar que 1) la Institució col·legial pugui patir a Espanya una gran
transformació i 2) que en aquest procés les enginyeries i entre elles la nostra, puguin resultar afectades, o no, segons l’enfocament polític que predomini, arribat el cas.

A part d’això, originat per causes externes, els Col·legis professionals espanyols estan travessant una delicada situació interna, conseqüència del procés de digestió de la recent liberalització d’honoraris, situació que, en algunes professions, implica un enfrontament entre els defensors a ultrança de la competència, basada en les lleis de mercat i els que sostenen el punt de vista, al final deontològic, que la qualitat i responsabilitat dels serveis donats pels professionals requereixen assegurar al ciutadà uns mínims que haurien de correspondre, necessàriament, amb uns honoraris també mínims, la qual cosa és especialment sensible quan aquests serveis incideixen en drets bàsics dels ciutadans (seguretat, salut, patrimoni, drets civils, etc.).

La situació de les professions als Estats Units:

A continuació, passem a descriure, succintament i només als efectes de completar el quadre anterior, els diferents tractaments o enfocaments donats, als Estats Units d’Amèrica, a les diferents professions.

Als EUA, que han portat fins a les últimes conseqüències la llibertat de les Universitats per a la formulació dels seus plans d’estudis i la llibertat dels alumnes per personalitzar el seu currículum acadèmic, distingeixen entre professió lliure, per a l’exercici no es requereix requisit i professió regulada, l’exercici és disciplinat pel legislador i només està permès a aquelles persones que reuneixin certs requisits, entre els quals la titulació acadèmica és un d’ells, quedant compreses en aquest últim cas un nombre reduït i seleccionat de professions.

Al seu torn, dins de les professions regulades distingeixen entre professions certificades, que només poden exercir les persones que compten amb habilitació atorgada per la corresponent agència estatal i les col·legiades, que només poden ser exercides pels membres dels corresponents Col·legis, radicant la diferència en què, en aquestes últimes, el control deontològic és efectuat pels
propis professionals, a través del Col·legi corresponent, mentre que en les altres, queda subjecte a la via judicial ordinària.

Així, com hem esmentat anteriorment, en els EUA són escassíssimes les professions per a l’exercici cal estar col·legiat, sent l’advocacia (pleiteante) la més característica: per a poder comparèixer davant una sala de justícia cal estar habilitat pel Col·legi d’Advocats (State Bar), institució que, d’altra banda , reuneix totes les característiques abans exposades com a funcions essencials dels col·legis a Europa, amb la diferència que, allà, cal superar un examen (difícil) per ingressar en el citat Col·legi.

Pel que fa a l’enginyeria, la Llei estableix que, per efectuar actes professionals (projectes, certificats d’idoneïtat o compliment, etc.), amb validesa davant l’Administració, cal comptar amb el certificat d’habilitació atorgat per alguna de les agències estatals creades a aquest efecte: ABET (Accreditation Board for Engineering and Technology) o EAC (Engineering Accreditation Commission). Pel seu interès, a continuació transcrivim el que, sobre això, estableix la Llei de l’Estat de Colorado:

In order to safeguard life, health, and property and to promote the public welfare, the practice of engineering is declared to be subject to regulation in the public interest.

It shall be deemed that the right to engage in the practice of engineering is a privilege granted by the sate through the state board of registration for professional engineers; that the profession involves personal skill and presupposes a period of intensive preparation, internship, due examination and admission; and that a professional engineer’s license is solely such professional engineer’s own and is nontransferable.

Per salvaguardar vides, salut i propietats i per promoure el benestar comú, l’exercici de l’enginyeria es declara subjecte a regulació en virtut de l’interès públic.

S’ha d’entendre que el dret a exercir l’enginyeria és un privilegi atorgat per l’Estat, a través de la “agència estatal per al registre d’enginyers professionals”; que la professió requereix qualificació personal i pressuposa un període de preparació intensiva, haver efectuat pràctiques tutelades, superar un examen i ser admès per a això; i que la llicència com a enginyer professional és personal i intransferible.

Reflexió Final:

La nostra és una professió que es caracteritza per:

1) la gran rellevància social de les actuacions professionals que efectuem, en afectar la seguretat de persones i béns i als serveis públics essencials,

2) la gran rellevància econòmica d’aquestes actuacions, relacionades amb grans inversions en un sector de gran importància dins de l’Economia Nacional, i per

3) les grans responsabilitats personals que aquestes actuacions suposen per als enginyers actuants.

Atès que l’anterior, a més, es va a desenvolupar, en el futur, en un context de major complexitat que l’actual, conseqüència dels múltiples plans d’estudis i de l’efecte de la llibertat d’actuació per als professionals, molt heterogenis, de la Unió Europea, la importància del paper del Col·legi, en la Societat, com a centre regulador i controlador de l’exercici de la professió, sembla assegurada.

Igualment, sembla assegurat el rellevant paper del Visat col·legial, com a instrument que asseguri, als promotors de projectes i obres i, especialment, a les administracions responsables, la idoneïtat del professional actuant, en i per a cada actuació, la qual cosa, amb la multiplicitat de titulacions que ve, només es pot emprendre des d’un Col·legi professional com el nostre.

No obstant això, les conclusions anteriors cal situar-les dins del diagnòstic general, d’una probable transformació de la institució col·legial espanyola, en el curt termini, per la qual cosa hem de concloure que el Col·legi haurà de fer un gran esforç, addicional, a l’adreça de persuadir a la Societat sobre la importància del seu paper en el futur.